Schola Athenarum, entens el llatí?

dimecres, 8 de febrer de 2017

Veu estentòria. Homer en heavy metal


Resultat d'imatges











Visitant un grup valencià de heavy, Gigatron, hem trobat aquesta divertida cançó sobre un personatge residual en la Ilíada, l'herald Estèntor, de veu forta i profunda, que apareix una sola vegada (hàpax) i sota la forma d'Hera al llibre V, però que, gràcies a Aristòtil, dóna nom a un adjectiu de la nostra llengua aplicat a la veu grossa i potent "veu estentòria".

Gigatron es remunta fins a Estèntor per fer-lo el patró de la "veu metal", perllongant així la fèrtil petja de la mitologia clàssica en tots els sectors culturals, sí, els més underground inclosos. Això sí, amb invencions de la seua collita, com l'enfrontament amb Hermes, que, per cert, no era un Tità. Superior em sembla la polisèmia "ciego", que fa identificar el "ciego" del seguidor heavy, que ha consumit  substàncies modificadores de la consciència, amb el "cec" que significa en grec la paraula Omeros i que presumiblement al·ludeix a la falta de visió característica dels rapsodes de l'època micènica.

Us deixe amb l'enllaç del vídeo i la lletra:

Vídeo: punxa ací 

Lletra:

Homero era un poeta ciego, épico
Un heavy verdadero como tú y como yo
Vagaba por el mundo griego, ebrio
Voceando las proezas de la guerra de Troya
¡Que fue la polla!
De todos los héroes cañeros de Homero
El más brutal era Esténtor
Armaba más jaleo que cincuenta cabestros
Con su gran vozarrón
ESTÉNTOR
Los gritos y las juergas de Esténtor
(Épico, Ebrio, Griego)
Llegaron a los dioses del Olimpo incomodar
En cónclave reunidos eligieron a Hermes,
(Campeón, Dios Molón, Épico, Ebrio, Griego)
Para retarle a gritos en combate singular
Y así subió Esténtor
a la cima del volcán
Para enfrentarse al Titán
Se cogió de los huevos y se puso a vocear
En plan grindcore…
y como un sapo explotó!
Esténtor, Esténtor. Regüeldo al viento
Fuelle infernal. Esténtor! Maestro!
Creaste escuela en el metal vocalmente gutural
ESTÉNTOR

dissabte, 15 d’octubre de 2016

Emoticones en llatí

Mireu quines emoticones en llatí més maques m'han passat


dissabte, 16 d’abril de 2016

Rebem el premi a Sagunt

l'IES Vall de la Safor de Vilallonga ha rebut el Tercer Premi del Concurs Compitàlia en la modalitat de Teatre. Els premis Compitàlia estan ofertats als instituts de la Comunitat Valenciana que assisteixen a les representacions i actes del Festival dels Ludi Saguntini que han tingut lloc a Sagunt al llarg dela setmana del'11 al 15 d'abril i al que han participat més de 15.000 alumnes.
L'IES Vall de la Safor ha rebut el guardó per la representació del musical Me'n vaig a l'Infern: a la cerca d'Eurídice, una obra sobre el mite d'Orfeu, amb participació d'alumnes de 4t d'ESO i dels departaments de Música i Cultura Clàssica.

dijous, 17 de març de 2016

Tercer Premi Talia, 2016

L'IES Vall de La Safor ha rebut el tercer premi al concurs Talia de Teatre per a estudiants de la Comunitat Velenciana. El musical sobre Orfeu "Me'n vaig a l'infern. A la cerca d'Eurídice" ha estat representat pels meravellosos alumnes de 4t d'ESO i hi han col·laborat el Departament de Cultura Clàssica i Música. Gregori Royo i Mari Carmen Moltó us donem l'enhorabona.




Ací teniu la comunicació.


Premis Talia, 2016



Ahir, 11 de març, després de finalitzar les representacions de la modalitat Talia, ens reuniren els jurats de totes les tres modalitats. Ací teniu les llistes dels premiats.
 Alguns professors responsables dels grups de teatre han suggerit que es podria difondre el treball d'aquest grups en altres centres. Seria un reconeixement del treball fet i, a la vegada, del mon clàssic de forma lúdica i fora de la classe.



·       1r premi:

--“ Lisístrata” de l’IES Alfonso XIII, La Vall d’Alba, Castelló

·       2n premi:

--“Medea”de  l’IES Lluis Vives , València


·       3r premi:

--Musical “Mén vaig a l’infern: a la cerca d’Eurídice” de l’IES Vall de la Safor, Vilallonga



Us donem l'enhorabona pel vostre treball i entusiasme i us animem a seguir participant en els anys vinents.

Jurat del Concurs del Certamen Compitalia

dimarts, 3 de març de 2015

Palabrología, de Virgilio Ortega


Ací us deixe amb una selecció etimològica grollera que podeu trobar al nou llibre de Virgilio Ortega, Palabrología.


1. Esas letrinas en las que se juntaban los romanos toman su nombre del verbo lavare, lavar, que dará lugar a lavatrina, y de ahí a la contracción. 
2. Caca es probablemente una palabra de origen infantil, que tiene equivalencias en muchos idiomas. De ahí vendría el latín cacare, y el cacator, el cagón. Séneca cuenta que las últimas palabras del emperador Claudio fueron “Ay de mí, creo que me he cagado.” Y no es que Claudio fuera un guarro, es que le habían envenenado.
3. Guarro y otros derivados como gorrino o guarrada vienen de la voz del cerdo, gorr-gorr o guarr-guarr. De ese sonido procede hasta la palabra gorrón.
4. Los guarros se tiran pedos, o flatulencias, que vienen de flatum, flato, soplo o ventosidad. El mismo Claudio que se cagaba proyectó un edicto en el que se permitiría por ley tirarse pedos durante los banquetes. Gente muy legal estos romanos.
 5. Y muy de practicar sexo a lo bestia, o de joder. Una expresión que viene del latín futuere. El gran poeta Catulo hablaba de una puella defututa, o sea “una muchacha agotada de tanto joder”. También usaban la palabra follar, que viene de follis, fuelle. Se le acabó llamando así a la actividad por los soplidos y bufidos del momento.
6. Debía gustarles mucho la jodienda, de hecho, ya que en la Antigua Roma tenían hasta 50 palabras para referirse a las prostitutas. Las más frecuentes eran meretrix, que venía del verbo merere (cobrar, ganar, merecer), y scortum, que primero significaba piel, cuero, pero que acabó designando a la dueña de esa piel.
7. Las prostitutas ejercían su trabajo en el lupanar, una palabra que viene de lupa, loba. Cada cubículo del lupanar mostraba la postura específica en la que trabajaba la meretriz. Por ejemplo la culiola era la que tenía por especialidad el sexo anal. Parecido pero no igual a la culibonia (culus+bonis), una mujer que tenía buen culo.
8. Estos sitios estarían llenos de cachondos, una expresión que viene de catula, en latín perrita o cachorra. Por eso se decía que Catulo era un cachondo.
9. A las putas no las manejaba ningún proxeneta, sobre todo porque en su origen griego, esa palabra no tenía para nada el significado que tiene ahora.Designaba a una figura similar a un cónsul, un ciudadano que vivía en una polis ajena y se encargaba de defender a los extranjeros, de ahí lo de pro-xenos. Lo contrario a un xenófobo, vamos.
10. Y con tanto fornicio en el ambiente no nos olvidamos de los órganos sexuales. Por ejemplo, pene viene de penis, que en principio se utilizaba para hablar de la cola de los perros. No es de extrañar que entre otras muchas maneras lo hayamos acabado llamando rabo.
11. Otras formas de llamar al miembro: carajo, que viene del latín characulum, que significa palo o verga grande, o minga, que viene de mentula, la palabra más usada por los romanos para referirse al pene, pero que también significa mentón.
11. En cuanto a los cojones vienen de coleus (bolsa, cuero), que cambia en latin vulgar a coleonis. De ahí se formará la palabra cojón que hasta en esperanto se dice kojonok.
12. Y si tienes pene, quizás acabes con fimosis. Esta palabra viene del griego phimosis, que a su vez deriva del verbo phimoun, amordazar, poner un bozal. Solo que el que lleva el bozal es el pene. A no ser que te hayan circuncidado, de circum, alrededor, y cedere, cortar.
13. Esos problemas no los tendrán quienes tengan coño, palabra que viene del latín cunnus, de donde también procede el cunnilingus (coño+lengua). El poeta Horacio tenía claro que la causa de la Guerra de Troya fue el coño de Helena.Los romanos también llamaban al cunnus "conejo" o cuniculus, así que esa expresión viene de lejos.
14. La palabra vagina tampoco ha cambiado con los siglos. Y es una de las más machistas de nuestro lenguaje, ya que su equivalente latino es exactamente el mismo, vagina, pero significa vaina, estuche, y por tanto viene a decir que el órgano femenino es sólo la funda del pene.
15. Y otra cosa que no ha cambiado con el tiempo son los placebos. La medicina que no te cura pero te da la sensación de que sí. Eso es porqueplacebo es el futuro del verbo placere, dar placer. Significa literalmente “me gustará”.

dimecres, 10 de desembre de 2014

L'Etimologia de la paraula "tio"


Us deixe les línies generals de l'article de Gabriel Laguna al seu blog sobre l'etimologia de tio.

Tío

En castellano actual, el lexema tío, tía tiene dos acepciones principales, distintas y algo incompatibles entre sí:

a) Tío designa a un pariente, el hermano del padre o de la madre (= ing. uncle, lat. patruus [“tío paterno”], auunculus [“tío materno”]. Ejemplo de uso: “Mi tío fue mi padrino de boda”.

b) Tío es también un término coloquial y un tanto despectivo para designar un hombre o persona cualquiera, con un sentido análogo a “individuo, tipo” (= ingl. old fellow, fellow, chap, guy; lat.quidam). Ejemplo de uso: “¿Pero qué se habrá creído ese tío?”.

La etimología del término es muy curiosa. Tío deriva del griego theios, que significa primariamente “divino”, pero que también podía usarse como título honorífico, con el sentido casi de “respetable, venerable, señor”.

Theios, ya con pronunciación itacista thios, debió de introducirse como t(h)ius en el léxico del latín vulgar de algunos reinos románicos occidentales, evolucionando luego ya en las lenguas romances: a tío en español, zio en italiano.
Hispania en el siglo VIhttp://tradicionclasica.blogspot.com.es/2005/03/to.html

En español el término tío era primariamente un tratamiento de respeto, aunque usado en contextos familiares o rurales, que designaba una categoría inferior a los títulos de “Señor” o de “Don”. Esta acepción antigua derivaría de la connotación respetuosa que hemos visto para el griego theios. Con esa acepción se documenta, por ejemplo, en el Lazarillo de Tormes (1554). El joven lazarillo se dirige con este título al viejo ciego:

“- No diréis, tío, que os lo bebo yo, –decía-, pues no le quitáis de la mano”.

dijous, 4 de desembre de 2014

El computador més vell del món té dos mil dos-cents anys

Interessant notícia que arreplega ara Nació Digital.cat

L'ordinador més vell del món és del 205 aC

 

Imatge original del Mecanisme d'Anticitera Foto: Wikipedia

El Mecanisme d'Anticitera és un dispositiu que data dels temps de l'antiga Grècia i que va ser descobert l'any 1900 per un pescador d'esponges entre les restes d'un naufragi d'una nau romana, no molt lluny de la costa de l'illa grega d'Anticitera.

Aquest mecanisme és considerat per molts el primer ordinador de la història. Es tracta, bàsicament, d'una calculadora mecànica, dotada d'un sistema d'engranatges de rodes de bronze, dissenyada per preveure la posició del Sol, la Lluna i alguns planetes a fi de preveure eclipsis.

Els investigadors James Evans i Christián Carman han publicat la prèvia d'un estudisobre aquest mecanisme que ha aportat noves i sorprenents evidències sobre el mateix. Per començar, s'ha revelat que data de l'any 205 aC, una xifra entre 50 i 100 anys més antiga que la d'anteriors estimacions. Aquesta data podria confirmar la teoria que el mateix Arquimedes hauria fet ús de la màquina en la predicció d'eclipsis.

De fet, el descobriment vindria a aclarir el fet que els grecs fossin capaços de predir eclipsis. Així, no ho farien mitjançant la trigonometria grega, no descoberta encara l'any 205 aC, si no mitjançant mètodes aritmètics que els grecs van manllevar de Babilònia. També, segons l'estudi, es confirmaria la història segons la qual Ciceró va explicar que un mecanisme similar fou creat per Arquimedes i portat a Roma pel general Marcellus després del saqueig de Siracusa.

Els investigadors presentaran les novetats del seu estudi duranat el mes de gener del 2015. Podeu llegir-ne més aquí.

Un vídeo més complet del canal Odissea el teniu ací:



Concurs Odissea

S'ha publicat el Cocurs Odussea, apunteu-vos.

VIII CONCURS DE CULTURA CLÀSSICA

ODISSEA 2015 

Les delegacions de Castelló-València i Alacant de la Societat Espanyola d'Estudis Clàssics (SEEC) en col·laboració amb Prosopon - Sagunt i l'Associació Ludere et Discere convoquen la huitena edició del Concurs Odissea a la Comunitat Valenciana, en la qual podran participar tots i totes els alumnes que així ho desitgen pertanyents a qualsevol dels centres oficials d'Ensenyament Secundari de la Comunitat.
Tindrà lloc entre els dies 26 i 29 de gener (primera fase), i els dies 4 i 11 de febrer de 2015 (desempat local i fase final estatal respectivament), tal com es detalla en el calendari adjunt.
En aquesta nova aventura de l’ODISSEA 2015 ens acostarem a un nou tema: “L’Amor a Grècia i Roma”.

BASES

I. El concurs consistirà a respondre les preguntes que cada dia es publicaran a la pàgina web del concurs (www.odiseaconcurso.org).
II. Podran participar-hi alumnes matriculats en els centres oficials d’ensenyament secundari de la Comunitat Valenciana durant el curs 2014/2015 formant equips de tres membres com a màxim. Aquests equips hauran de tenir un professor o professora responsable. Un mateix professor podrà ser responsable de diversos equips.
El professor responsable, en presentar un equip, es compromet a actuar com a vigilant en centres diferents del seu, si escau que s'ha de produir un desempat.
III. La inscripció dels equips es realitzarà entre els dies 1 de desembre de 2014 i 23 de gener de 2015, ambdós inclosos, emplenant el formulari d’inscripció directament al web del concurs. Una vegada enviat, cada equip rebrà al correu electrònic del professor responsable una clau per a concursar. Un cop començat el concurs no es podrà substituir cap dels components dels equips.
IV. Els tres primers dies (26, 27 i 28 de gener) sortiran publicades tres preguntes que versaran sobre un tema relacionat amb la Cultura Clàssica.
  • 1r dia: l’amor en la mitologia grega i romana.
  • 2n dia: l’amor en la vida quotidiana a Grècia i Roma.
  • 3r dia:  l’amor en la història i institucions grecollatines.
V. El quart dia (dijous 29 de gener), sortiran publicades noves preguntes-pista i una superpregunta de major dificultat que les preguntes ordinàries: la resposta de la superpregunta vindrà donada per les inicials de les respostes correctes d’aquestespreguntes-pistaseguint el seu ordre de publicació. Totes aquestes preguntes tindran com a eix temàtic l’amor en la literatura grecollatina.
VI. Els equips participants hauran de respondre les preguntes completant directament el formulari publicat a la pàgina web del concurs (www.odiseaconcurso.org).
VII. Sols en cas excepcional d’avaria del sistema informàtic podran ser admeses les respostes per correu electrònic a l'adreça següent: odisseavalencia@gmail.com, sempre i quan hi consti la clau, nom del grup i professor responsable.
VIII. Per cada pregunta correctament contestada s’obtindran 5 punts. Si s’encerta la superpregunta s’obtindran 10 punts i per cada resposta encertada de les preguntes-pista per arribar a la solució s’obtindran 2 punts més.
IX. No es poden deixar preguntes sense respondre (en blanc), tant a les tandes de preguntes dels tres primers dies com a la de la superpregunta, ja que en fer-ho s'anul·len totes les altres de la sèrie.
X. En les respostes no s’admetran abreviatures i haurà de respectar-se l’ortografia correcta de les paraules. Exemple: Sòcrates, no Socrates; cínic, no cinic. Tampoc s’hi podrà afegir cap caràcter com cometes “”, punts ., comes, parèntesis (), etc.
XI. Les preguntes, preguntes-pista superpregunta han de ser sempre respostes amb una sola paraula, i quedaran automàticament invalidades les que consten de més d’una paraula en la resposta.
XII. Només s’admetrà la resposta en llatí quan es demani expressament en aquesta llengua. En aquest cas s’ha d’escriure elnominatiu singular de la paraula, tal com es troba en el diccionari, llevat que s'indiqui expressament d'altra manera (com en el cas dels pluralia tantum).
XVI. El resultat provisional es publicarà, si no es produeix un empat, el divendres 30 de gener de 2015, deixant aquest dia per a atendre les reclamacions si n'hi hagués.
XVII. El resultat final d’aquesta primera fase es publicarà el dilluns 2 de febrer
XXVII. Els equips guanyadors a les seves respectives seccions competiran entre ells en una segona fase estatal, amb una gran pregunta que serà publicada la tarda de dimecres 11 de febrer.
XXXII. S’estableixen els següents premis en la fase autonòmica:
  • Un primer premi de 100 euros per als tres primers equips classificats.
  • Un segon premi de 50 euros per als tres equips classificats següents e.
  • Un tercer premi de 25 euros per als quatre equips classificats següents.
XXXIII. S’estableixen els següents premis en la fase estatal, aportats a parts iguals entre les seccions participants:
  • Primer equip classificat: 525 euros.
  • Segon equip classificat: 225 euros.
  • Tercer equip classificat: 150 euros.
XXXIV. El lliurament de premis de la fase local serà a Sagunt, entre el 20 i el 24 d’abril de 2015, en el marc dels Ludi Saguntini.
XXXV. Qualsevol reclamació o consulta ha de ser gestionada directament pel professor responsable del grup. No es tindran en compte les reclamacions realitzades directament pels alumnes o altres professors. Qualsevol reclamació ha d’anar contrastada per fonts fiables, no s’acceptaran reclamacions sense bibliografia de referència. En cas de reclamació, aquesta es dirigirà al correu electrònic següent: odisseavalencia@gmail.com.
XXXVI. Les bases i el calendari del concurs podran ser modificades per part de l’organització per causes de força major (temporals, avaria informàtica, etc.).

dijous, 26 de desembre de 2013

Materials per els omina ex arbore: el cas de la figuera Ruminal, el xiprer de Vespasià i els llorers deLívia

Arranquem amb una notícia que ens dóna Tàcit, Annals, XII, LVIII. “En aquest mateix any (58 d.C), la figuera anomenada Ruminal, que està en la plaça on es fan les juntes del poble, que vuit-cents i trenta anys abans va cobrir la infantesa de Rem i Ròmul, havent perdut les seues branques i començat a assecar-se ja pel tronc, es va tenir per prodigi de mal averany, fins que va tornar a rebrotar amb nous brots”.
Vejam el context històric dels anys previs i posteriors:
Poc després de l’ascens al tron de Neró l'any 55, el regne vassall d'Armènia va enderrocar al seu príncep Radamist i ho va substituir pel príncep part Tiridates. Els romans van considerar això com una invasió part de territori romà i van témer com actuaria el llavors jove emperador davant la situació.  Neró va reaccionar ràpidament enviant un exèrcit a la regió sota les ordres de Cneu Domici Corbul. Els parts van fugir i van cedir temporalment el control d'Armènia a Roma.
La pau no va durar molt i la guerra a gran escala es va iniciar l'any 58. El rei part Vologases es va negar a retirar al seu germà Tiridates d'Armènia i va iniciar una invasió en tota regla del territori armeni però Corbul va respondre satisfactòriament rebutjant-los aquest mateix any. Tiridates es va veure per tant obligat a cedir de nou el control d'Armènia a Roma.
Era doncs el omen de la figuera anunci de la guerra Armènia amb un principi desastrós i un final favorable? O podem investigar que l’efecte del prodigi s’extèn més en el temps. Vejam:
L'any 58, Neró va iniciar una relació amorosa amb Popea Savina, l'esposa del seu amic i futur
emperador, Marc Salvi Otó. Pel que sembla, no podia contreure matrimoni amb Popea mentre la seua mare seguís viva, ja que aquesta s'oposaria, així que va ordenar el seu assassinat l'any 59, si ben Neró no es casaria amb Popea fins a l'any 62 i, segons Suetoni, Neró i Popea només es van casar quan aquesta va començar a pressionar-li.
L'any 63 es van presentar les primeres crisis econòmiques. La guerra contra Pàrtia i la dificultat del transport de gra van amenaçar amb augmentar el preu del mateix. Per fer front a les dificultats econòmiques, Neró va fer una donació al tresor i va destinar una part del mateix per pagar el gra. Posteriorment va decidir signar la pau amb els seus enemics parts. L'any 64, un nou desastre va assolar a l'Imperi quan la pròpia ciutat de Roma es va veure embolicada en flames. Després del devastador incendi, Neró va destinar tots els diners possibles a la reconstrucció de la ciutat i per a això va haver d'incrementar fortament els impostos als rics ciutadans de les províncies.
Durant la nit del 19 de juliol de 64 va esclatar a Roma un incendi que va devastar la ciutat. El foc es va iniciar en el sud-est del Circ Màxim, on es localitzaven uns llocs que venien productes inflamables.
Segons Tàcit, el foc es va estendre ràpidament i va durar cinc dies. Es van destruir per complet quatre dels catorze districtes de la ciutat i altres set van quedar molt danyats. No està realment clar quin va ser la causa de l'incendi, si va anar un accident o va ser premeditat. Suetoni i Dió Casi defensen la teoria que va ser el propi Neró qui ho va causar amb l'objectiu de reconstruir la ciutat al seu gust. Tàcit esmenta que els cristians es van declarar culpables del delicte, encara que no se sap si aquesta confessió va ser induïda sota tortura. La veritat és que els incendis accidentals van ser comuns en l'Antiga Roma.
Segons Suetoni i Dió Casi, mentre Roma cremava, Neró estava cantant l’Iliupersis (La estrucció de Troia). No obstant això, segons Tàcit, Neró estava en Antium, distant aproximadament 42 km. de Roma, durant l'incendi100 i, en tenir notícies del mateix, va viatjar ràpidament a Roma per encarregar-se del desastre, utilitzant el seu propi tresor per lliurar ajuda material. Després de la catàstrofe, va obrir les portes del seu palau a les persones que havien perdut la seva llar i va obrir un fons per pagar aliments que serien lliurats entre els supervivents. Arran de l'incendi, Neró va desenvolupar un nou pla urbanístic dins del com va projectar la construcció d'un nou palau, conegut com la Domus Aurea, en uns terrenys que el foc havia buidat. Per aconseguir els fons necessaris per a la construcció del sumptuó complex, Neró va augmentar els impostos de les províncies imperials.
A la fi del 67 o principis del 68, Gai Juli  Vindex, governador de la Gallia Lugdunensis, es va rebel·lar contra la política fiscal de Neró. L'emperador va enviar a Luci Vergini Rufus, governador de Germania Superior, a sufocar la revolta i Víndex, amb l'objectiu de recaptar aliats, va demanar suport a Galba, governador d'Hispània Tarraconensis. Vergini Rufus, no obstant això, va derrotar Víndex i aquest es va suïcidar, mentre que Galba, per la seua banda, va acabar sent declarat enemic públic.
Neró havia recuperat el control militar de l'Imperi, però això va ser utilitzat en contra seua pels seus enemics a Roma. Al juny de 68, el Senat va votar que Galba fos proclamat com a emperador i va declarar Neró «enemic públic», utilitzant per a això a la Guàrdia Pretoriana, que havia estat subornada, i el seu prefecte Ninfidi Sabí, que ambicionava convertir-se en emperador.
Segons Suetoni, Neró va fugir de Roma a través de la Via Salaria. No obstant això, malgrat haver fugit, Neró es va preparar per suïcidar-se amb ajuda del seu secretari Epafrodit, qui ho va apunyalar quan un soldat romà s'aproximava. Segons Dió Casi, les últimes paraules de Neró van demostrar el seu amor a les arts.
“Quin artista mor amb mi!”.
L'Ascensió de Isaíes és el primer text que suggereix que Neró és l’Anticrist. Les similituds entre els dos són clares, ja que «un rei sense llei, assassí de la seva mare, arribarà a aquest món amb tots els poders, i tothom accedirà al que desitgi.»
Els Oracles sibilins, Llibres V i VIII, escrits al segle II, profetizan que Neró tornarà i portarà amb si la destrucció. A l'interior de les comunitats cristianes, aquests escrits, juntament amb uns altres, van alimentar la creença que Neró tornaria com el l’Anticrist. En 310, Lactanci va escriure que Neró va desaparèixer del lloc on havia estat enterrat i que mai se li havia tornat a veure. Algunes persones pensen que Neró està amagat en un lloc remot, esperant, i que tornarà validant les profecies sibilines.

Alguns estudiosos moderns defensen que el 666 és en realitat un codi relatiu a l'emperador. Els escrits bíblics catòlics avalen aquesta teoria. Quan se sumen en hebreu les lletres del nom de Neró el resultat és 616 i 666, prenent les dues variants del nom (Nero i Neró).

Significat de la mort i reverdenir dels arbres en la Roma imperial
Així com la caiguda i el posterior  ressorgir de l'om de Nucèria anunciava la recuperació del poble romà  després de la invasió dels germànics, la caiguda i l'alçament del xiprer de la casa de Vespasià no deu necessàriament vincular-se amb la vida de l'emperador, com assenyalava Tàcit, sinó que pot interpretar-se com una imatge simbólica del destí de la pròpia Roma, anunciant el ressorgiment d'aquesta, o el que  és el mateix, la recuperació de l'imperi i del poble romà davant la  desastrosa situació en la qual estaven sumits.
La mort d'un  arbre sota el qual han estat alletats Ròmul i Remo -i que per tant es 
troba associat místicament en ser mateix de la ciutat de Roma- indica sense ambigüitat que Roma va a travessar una crisi, de la qual no trigarà a sortir victoriosa. Una època s'acaba, una altra comença. A partir d'aquests exemples és lícit afirmar que els omina ex arbore de 
Neró presenten una clara unitat temàtica, ja que prediquen la fi d'un període. Amb ell finalitza una fase mítíco-històrica de Roma iniciada per Ròmul, fundador de la ciutat, i representada per la mort del xiprer i de la  figuera Ruminal, així com una fase dinástíco-històrica oberta per August, refundador de la ciutat, i simbolitzada per la mort dels llorers del jardí de Lívia, la seua dona, la qual plantava els esqueixos de les corones de llorer que els membres de la família havien rebut pels seus triomfs.

Amb el floriment del xiprer i la figuera Ruminal i els llorers de Lívia, Vespasià simbolitza la recuperació de Roma. Roma en dos moments  diferents: un de crisi, iniciat a la fi del regnat de Neró, i un altre de  recuperació i esplendor després de l'elevació al tron de Vespasià.
Però a més l'associació de tots dos relats permet establir una idea  molt grata a la propaganda flàvia, a saber, la de continuïtat respecte a la  dinastia juli-claudia. Amb la recuperació i reverdenir del xiprer a casa de la família de reverdenir, aquest, o més concretament la dinastia que amb ell s'inicia, es converteix en el relleu de la dinastia juli-claudia, amb l'obligació de protegir i cuidar l'esplendor i futur de la comunitat romana simbolitzada  pel xiprer -i la figuera-. Vespasià és el successor legítim, descartats ja  totalment Galba, Otó i Vitel·li, d'un llegat custodiat fins a la mort de  Neró pels successors d'August.
La seqüència d'aquest relleu dinàstic apareix de nou simbolitzat per la  caiguda d'un arbre. Suetoni relata  com un dels omina monis de l'últim representant de la dinastia flàvia, Domicià, fou l’enderroc del mateix ciprés que havia servit d’omen imperii a Vespasià: Arbor, quae prillato adhuc Vespasiano euersa, surrexerat, tunc rursus repente corruit (Suet., Dom., XV, 2). 

dissabte, 22 de juny de 2013

L'edició a la Roma antiga


Us faig arribar aquest article sobre l'edició a Roma a partir del treball de  Miguel Angel Novillo López, Juan Luis Posadas a Qué leer en el mundo antiguo.



Podem reconstruir l'edició de la Roma antiga resseguint el la relació amistosa-editorial entre Ciceró i Àtic. Ciceró dictava els seus discursos, cartes i monografies al seu esclau Tiró, el qual havia creat un sistema de notació ràpida, una pro-totaquigrafia, que va rebre el nom de notae tironianae, de gran èxit posterior. Després passava els escrits a Tit Pomponi Àtic, el ric banquer amic de Ciceró, la correspondència dels quals ens va donar la més impressionant col·lecció epistolar de tota la història de la literatura. Àtic els lliurava al taller de còpia que tenia al Quirinal amb una plantilla de copistes (librarii) i de correctors (anagnostes) que produïen en poques setmanes moltes còpies d'alta qualitat cal·ligràfica. Els librarii copiaven al dictat de l'editor i, posteriorment, els anagnostes corregien les còpies. Es podien realitzar “tiratges” de diverses desenes d'exemplars en poques setmanes, encara que mai s'aconseguien els tiratges de milers de còpies. 





Altres editors coneguts van ser els germans Sosis, editors d'Horaci, que posseïen un negoci prop de l'arc de Janus; el grec Daurus, editor de la monumental Ab urbe condita de Tit Livi; o Trifó, editor de Quintilià i Marcial.

Els costos de l'edició eren a càrrec de l'editor però si es desitjava realitzar una edició més luxosa o de major tiratge, l'autor havia d'assumir part del cost. També existia l'edició per encàrrec que solia ser finançada per algun ric lector a qui l'autor havia dedicat la seva obra. Així va publicar, per exemple, el poeta Estaci.

dilluns, 8 d’abril de 2013

Lèsbia. Vuit poems de Catul

He penjat un power sobre la traducció i comentari dels poemes de Catul a Lèsbia, els més interesants i espatarrants segons el meu criteri. Els meus alumnes no podien merèxer menys.

És interessant constatar les diferències de criteri dels crítics a l'hora d'analitzar estructures i interpretacions. També paga la pena assenyalar algunes mancances a l'hora d'establir referències indefugibles, com per exemple la traducció de l'oda de Safo pels poetae novi o la inexistent l'al·lusió a Ernesto Cardenal per estudiosos massa capficats en la tradició literària anglosaxona.
Que us aprofite.

 Punxeu ací:
http://es.scribd.com/doc/134696175/Lesbia-Vuit-poemes-de-Catul

divendres, 29 de març de 2013

Lecions d'economia romana per comprendre la crisi

Sempre és bo conéixer el passat per comprendre el present. Luis Moreno, professor d'investigació del CSIC, fa al El País una al·lusió a la crisi en època de Tiberi que pot ajudar a comprendre el que ens està passant, sense perdre el nord, pense jo, de Walter Benjamin quan diu allò de "els oprimits sempre han viscut en un estat d'excepció".
http://elpais.com/elpais/2013/03/22/opinion/1363949066_977636.html

Las experiencias pretéritas también pueden informarnos de las situaciones del presente y de los escenarios del futuro. La antigua civilización romana, referente civilizatorio del devenir posterior del mundo occidental, ya confrontó ciclos y crisis capitalistas como la del crash de 1929 o del inacabado crack de 2007. Baste recordar, como botón de muestra, la situación suscitada en tiempos de los emperadores Augusto (63 a. C. - 14 d. C.) y Tiberio (14 d. C. – 37 d. C.), según la crónica historiográfica de Tácito y recreada por el maestro de periodistas, Indro Montanelli, en su celebrada Storia di Roma (1957). Sucedió que, cuando el emperador Augusto volvió de Egipto trajo consigo un inmenso tesoro que puso en circulación para reanimar un comercio languideciente. Tal abundancia de liquidez en los mercados estimuló el endeudamiento, la inflación y los precios subieron a las estrellas. Con la llegada de Tiberio al poder se interrumpió bruscamente esa espiral y se actuó a fin de reabsorber la moneda circulante. Quienes se habían endeudado, convencidos de que la inflación se mantendría alta, se encontraron faltos de liquidez y se generó un pánico al tratar de retirar los depósitos de los bancos. Muchos inmuebles y pequeñas propiedades, cargadas de deudas, no pudieron hacer frente a sus pagos y se pusieron a la venta haciendo florecer a los usureros. Los precios se derrumbaron espantosamente y el Imperio pasó a encarar una situación agónica. Al final Tiberio cedió y, rindiéndose a la idea de que la deflación no es más sana que la inflación, puso a disposición de los bancos cien mil millones para que volviesen a ponerlos en circulación, y con la orden de prestarlos por tres años sin intereses. El resultado de este cambio de política fue la revitalización de la economía mediante la recuperación de un elemento económico frecuentemente orillado por los expertos financieros: la confianza.


dimecres, 13 de març de 2013

Declaració de independència en llatí

La revista Auriga, lloc de referència per als estudis clàssics en català, ha traduït al llatí la declaració d'independència de Catalunya. Us deixe amb la introducció i el link per si voleu estudiar-la tota de dalt a baix.



Praefatio

Populus Catalanus, quanta est ei historia, uoluntatem sui gerendi semper democratice demonstrauit, ita ut ciues suos meliore ope, commoditate et occasionum aequitate gauderent, atque ipsius cultum identitatemque communem confirmaret.

Autocybernesis Cataloniae iuribus quoque populi Catalani historicis, institutionibus saecularibus et traditione iuris Catalanica fundatur. Parlamentarismus Catalanicus in medio aeuo, una cum contionibus Pacis et Indutiarum atque Palatio Comitale fundamenta habet.

Saeculo XIV p.Chr. Legatio Generalis uel Generalitas facta est, quae magis magisque autonomia acquisita, donec per saecula XVI et XVII totum imperium Catalanici Principatus peregit. Barcinone belli Successionis causa anno MDCCXIV capta, Philippus V “Nova Planta” decreto ius publicum institutionesque catalanicas aboleuit.

Hoc historicum iter aliis cum regionibus communicatum est, quod communem locum linguisticum, culturalem, socialem atque oeconomicum finxit, ita ut a mutuo respectu confirmetur et promoueatur.

Senatusconsultum de imperio atque ivre se constituendi populi catalani

Si vols llegir-la sencera, punxa ací