Schola Athenarum, entens el llatí?

dimecres, 21 de febrer de 2018

Roma, una història llegendària (V) Proclamació de la República


Anem a Tit Livi a la seua magna obra Ab Urbe Condita per assitir a l'episodi final de la monarquia i començament d'un nou règim polític a Roma, la República, és a dir, "la cosa pública":

"S’hi va tractar de conquerir Àrdea al primer atac. Com que avançava poc aquesta temptativa, van començar a atacar els enemics amb un setge i amb fortificacions. En aquests campaments, com succeeix en una guerra més llarga que agressiva, els permisos eren prou freqüents, més per als oficials que per als soldats. Els joves prínceps ocupaven el lleure en convits i banquets. Un dia, mentre bevien a ca Sext Tarquini en un banquet al que assitia també Col·latí, Tarquini el fill d’Egeri, trau el tema de les dones. Cadascú es desfà en lloar la seua, fins que, pujant de to la conversa, Col·latí diu que no calen paraules, que en poques hores es podria saber com la seua Lucrècia excel·lia d’entre totes.
—Som joves, no? Per què no pugem als cavalls i comprovem en persona el caràcter de les nostres dones? Que cadascú tinga com a prova allò que veja amb els seus ulls a l’arribada inesperada del seu marit.
I tots, calfats pel vi:
—Anem-hi, doncs     —diuen i volen a Roma esperonant els cavalls.

Arriben allí a boqueta de nit, i d’ací fan cap a Col·làcia, on troben Lucrècia d’una manera molt diferent a les nores del rei. Aquestes passaven el temps en banquets i en jocs amb altres de la seua edat, aquella asseguda entre esclaves enfeinades al bell mig de la casa, estava dedicada a la llana fent de la nit dia. El premi de la competició femenina va per Lucrècia. En arribar l’home i els Tarquinis són rebuts cortesament. El marit vencedor convida amb camaraderia els joves. Aleshores a Sext Tarquini li agafa el desig pervers d’abusar de Lucrècia per la força. L’empeny la seua bellesa, però sobretot la prova de la seua castedat. A la fi de la ronda nocturna tornen al campament.
Resultat d'imatges de violació de LucrèciaPocs dies després i sense saber-ho Col·latí, Sext Tarquini va anar a Col·làcia amb un sol acompanyant.

Rebut cortesament pels que ignoraven la seua intenció, quan després de sopar fou conduït a l’habitació dels hostes, encés de passió, després que li sembla la casa tranquil·la i tots adormits, amb l’espasa desembeinada s’atansa a Lucrècia que dormia i, prement amb la mà esquerra el pit de la dona, li diu:
—Calla, Lucrècia. Sóc Sext Tarquini. Tinc l’espasa a la mà. Si crides, moriràs.

Mentre la dona, espaordida pel son, no veia possibilitat d’ajuda sinó la mort imminent,Tarquini li declara el seu amor, li implora, barreja amenaces amb precs, atabala l’ànim de la dona amb tota mena de raons. Com que veia que no cedia i que no la doblegava per la por a la mort, afegeix el deshonor a la por: li diu que hauria de posar junt al seu cadàver un serf nu degollat, perquè tothom diga que l’havien morta en mig d’un adulteri vergonyós. Amb aquest terror una espècie de desig que triomfava sobre la violència havia vençut la castedat obstinada i, quan el ferotge Tarquini se n’hagué anat d’allí una vegada havia arrabassat l’honor de la dona, Lucrècia, amoïnada per tan gran mal, envia a Roma un missatger cap al pare i a Àrdea cap al marit perquè vinguen sols amb un amic de confiança, que calia fer-ho al més aviat possible, que una cosa terrible s’havia esdevingut.

Sulpici Lucreci arriba amb Publi Valeri; Col·latí amb Luci Juni Brutus, amb qui casualment tornava a Roma quan els trobà el missatger de la dona. Troben Lucrècia asseguda a l’habitació tota amoïnada. A l’arribada dels seus li salten les llàgrimes i quan l’espòs li pregunta:
—Estàs bé?
—En absolut —respon—. Com ha d’estar bé una dona que ha perdut l’honra? Hi ha, Col·latí, rastres d’un altre home al teu llit. Tot i així sols el meu cos ha estat violat, ja que l’ànima és innocent; la mort en serà testimoni. Doneu-me la mà dreta i la paraula que l’adúlter, si sou homes, no n’ixirà impune. Sext Tarquini és qui, enemic en lloc d’hoste, presentant-se armat la nit passada, se’n va emportar d’ací un plaer funest per a mi i per a ell.

Tots un rere l’altre li donen paraula, consolen la desesperació de la seua ànima culpant l’autor del delicte, i no la víctima; que era la ment la que pecava, no el cos i que no hi ha culpa on no hi ha intenció.
—Vosaltres veureu què es mereix —diu—: jo, tot i estar absolta del pecat, no m’allibere del càstig. Cap dona viurà deshonrada d’ara endavant amb l’excusa de Lucrècia.
Un ganivet que tenia amagat sota el vestit se’l va clavar al cor i, lliscant sobre la ferida, va caure moribunda. El pare i el marit la criden alhora.
Brutus, mentre ells estaven ocupats amb els planys, després d’agafar davant d’ell el ganivet que havia tret de la ferida de Lucrècia i que encara degotava sang, va dir:
—Jure per aquesta sang, la més casta abans de l’ofensa reial, i a vosaltres, déus, us pose per testimonis que jo, a ferro i foc i amb totes les forces que puga, acabaré amb Luci Tarquini el Superb, amb la seua perversa esposa i amb tota la rècula de fills, i no permetré que ni ells ni cap altre siga rei a Roma.

Entrega després el ganivet a Col·latí, aquest a Lucreci i a Valeri, sorpresos d’una cosa extraordinària com era el nou caràcter que tenia Brutus guardat al pit. Juren com se’ls havia manat, i passant del plany a la ira, segueixen Brutus anomenant-lo ja des d’aleshores el cap que hauria d’acabar amb la monarquia."

I així naix la República, el règim de govern sense reis, presidit per dos cònsuls, el primers dels quals foren Brutus i Cil·latí per mèrits propis.

Roma, una història llegendària (IV) Mort de Servi Tul·li


Servi Tul•li, que així s'anomenava qui de menut havia sigut assenyalat pels déus, el van casar amb Tarquínia, la filla de Tarquini i Tanaquil, i rebia tota la confiança dels reis. Semblava el perfecte successor en el tron.

Els fills de l'anterior rei, Anc Marci, s'enutjaren d'allò més en veure com el tron que pensaven que els pertanyia passaria a unes altres mans, a les d'un fill d'una esclava! Aquesta ofensa que els turmentava es transformà en un pla per donar un colp d'estat. Llogaren dos pastors que simulaven una discussió i quan demanaren a palau la presència del Tarquini perquè posara justícia, un d'ells va traure una destral que portava sota la samarra i li la clavà al cap.
El complot, però, no va tindre èxit, ja que Tanaquil va intervenir ràpidament anunciant que Tarquini havia estat víctima d'un atemptat, però estava viu encara. Efectivament Tarquini expirava lentament al llit i mentrestant Tanaquil anima Servi perquè es faça càrrec del regne. Neutralitzen la conjura agafant els pastors i fent fugir els fills del rei Anc. Després de arlar amb els senadors, aquests anomenen rei Servi Tul•li.

Sevi Tul•li no volia caure en el mateix error de Tarquini, amb qui s'enemistaren els fills del rei precedent. Pensà que si casava les seues dues filles, Túl•ia Maior i Túl•ia Minor amb els fills de Tarquini, Luci i Arrunt, els tindria al seu costat gràcies als lligams familiars.
"Però no va poder evitar la presència del destí en eles decisions humanes, ni que l'enveja pel regne provoqués la traïció i la desgràcia", diu Tit Livi. L'emparellament no fou del tot encertat. Continua Tit Livi: "L'arrogant Túl•ia es turmentava perquè el seu marit no tenia fusta ni per a l'ambició ni pe a l'audàcia; fixant-se sempre en l'altre Tarquini, l'admirava, deia que aquell sí que era un home de veritat, i nascut de sang de reis; es burlava de la seua germana perquè, havent aconseguit un home de veritat, era mancada de l'audàcia pròpia d'una dona". Com s'hagueren posat d'acord, Arrunt i Túl•ia Maior apareixen un dia morts al llit, Luci Tarquini i Túl•ia Minor ni triguen a casar-se.

Luci Tarquini, animat per la seua esposa anava fent amistat amb els senadors i quan veia un bon nombre que li feien costat a, passa a l'acció. Convoca el Senat i els dirigeix un discurs que blasmava el rei Servi, dient que no havia estat elegit com tocava, que no havia respectat l'interregnum i que, el que és més greu, era fill d'una esclava. Quan Servi s'assabenta que el Senat estava reunit sense el seu permís, baixa del palau i al vestíbul es troba amb Luci Tarquini.
–"Què significa això?, Tarquini? Amb quina audàcia estant jo viu, has gosat cridar els senadors i seure en el meu tron?"

Resultat d'imatges de Servius tullius fireheadSeguim Tit Livi: "Llavors l'altre li respon amb arrogància que seia al tron del seu pare; que era molt millor que l'hereu del seu regne fos el fill del rei i no un esclau. Aleshores Tarquini, com que era molt més fort tant per la seua edat com pel seu vigor, aixeca Servi per la cintura i el llança escales avall des de dalt de la cúria; després torna a la cúria per obligar la decisió del senat (...) Segons la tradició, fou un crim horrible i inhumà, i el lloc ha quedat com a testimoni: l'anomenen el carrer del Crim. Allà, embogida, moguda per les fúries de la germana i del marit, hom diu que Túl•ia va fer passar el carro per sobre del cos del seu pare i, que, amb el vehicle ensagnat, i també ella esquitxada i tacada, oferí part de la sang i de la matança del pare als seus penats i als del seu marit. La ira d'aquests provocà que el malvat començament del regne comportés molt aviat un fi similar".

Roma, una història llegendària (III) El prodigi del cap en flames de Servi Til·li

Resultat d'imatges de Servius tullius firehead

Lucumó Tarquini, conegut per la seua paraula, sensatesa, generositat i tracte dolç amb les persones, fou elegit preceptor dels fills del rei Anc Marci. Quan aquest estava malalt, Tarquini allunyà els fills del rei preparant-los una cacera, esport al qual estaven molt afeccionats, com la majoria dels que es preuaven de la seua noblesa. Mentrestant, Tarquini organitzava la seua estratègia per atreure's els senadors principals, de manera que, quan el rei finalment morí, Tarquini fou anomenat rei pel Senat.


Els fills del rei s'assabentaren d'aquest fet una vegada tot estava resolt, se sentiren traïts, apartats del poder, i començaren a covar un odi contra Tarquini que creixia cada dia que passava.
Tarquini amb el ceptre de rei s'engrescà a aplicar la tecnologia etrusca i els coneixements més avançats en matèria d'arquitectura: dessecà les marjals amb la Cloaca Màxima i donà pas així al fòrum, construí el Circ Màxim i inicià la construcció del temple de Júpiter al Palatí, el temple que anava a ser el més gran d'Europa en aquell moment.

Un dia va esdevenir un prodigi a la Cúria, el palau reial. Al fill d'una esclava o ostatge de guerra que havia donat a llum al palau se li va encendre el cap en flames. Quan Tarquini cridava els servents perquè l'apagaren, Tanaquil, que sabia de senyals divins, li ho va impedir, tot dient-li:
-Quiet, Tarquini. Aquest xiquet, a qui els déus coronen amb el foc, serà la salvació del nostre regnat.


Si seria així o no, ho expliquem al següent capítol.

dimarts, 20 de febrer de 2018

Roma, una història llegendària (II) Entrada de Lucumó Tarquini a Roma

Tarquinius-Priscus.jpgLucumó Tarquini fou un comerciant corinti que recalà a la ciutat etrusca de Tarquínia, on va rebre el nom de Tarquini. Allí va casar amb una dama de família prominent, Tanaquil, qui, animada per les habilitats, intel·ligència i facúndia del seu home, li va convèncer per emigrar a Roma.

-Què ens  ha perdut a Roma, estimada? - li va preguntar estranyat.

-La glòria, estimat -va respondre ella-, diuen -continuà- que allí elegeixen els reis, i tu et mereixes honors més alts dels que podries aconseguir en aquesta ciutat menuda i tímida.

Així que marxen capa a Roma. Tot just quan enfilen el coll del Janícul, quan era esplèndida la vista de la ciutat a la vora del Tíber, més enllà del pont Sublici, una àguila dóna tres voltes sobre el carro i li agafa el barre per tornar-lo a posar sobre el carro.

-Quina sort, estimat! -exclama Tanaquil.

-A què respon aquesta sobtada alegria, estimada -pregunta Tarquini bocabadat.

-Que no veus? L'àguila, el pardal de Júpiter, rei dels déus t'hi ha assenyalat a tu, com a futur rei dels romans. Anem -i espitjà les regnes dels cavalls baixant veloces cap a Roma-, els millors auguris ens espere.

Es compliran els designis de Tanquil, que com totes les dones etrusques sabien interpretar la voluntat dels déus? Al següent capítol ho veurem.

Roma, una història llegendària (I) Horacis i Curacis


La història antiga de Roma està plena de llegendes, fins a tal punt és així que és difícil destriar què és història i què és llegenda, i ben bé es podria afirmar que la mitologia romana no és més que els relats de la seua història.

Tots coneixem la fundació llegendària de la ciutat amb la intervenció del déu Mart i els bessons Ròmul i Rem, l'elecció de Ròmul com a rei a través del compte dels voltors, l'assassinat de Rem pel seu germà com a explicació de la sacralitat de les muralles de la nova ciutat, la mort de Rem.

Un dels relats localitzats en el mític rei Tul·lus Hostili és el dels Horacis i Curacis. Segons ens conta l'historiador Tit Livi, Roma va encetar una guerra amb Alba Longa, però com s'adonaven les dues ciutats que el poble dels etruscs estava esperant que Roma i Alba es debilitara amb la guerra per apoderar-se d'elles, les dues ciutats pacten un combat singular, la ciutat guanyadora del qual imposaria les condicions del vencedor sense necessitat de perdre molts homes en la batalla.

Les dues ciutats acorden una lluita a mort entre els tres germans romans Horacis i els tres germans albans Curacis. A la primera escomesa els tres albans van ser ferits, i dos Horacis van morir. En pensar que la victòria era propera, els espectadors albans van començar celebrar el triomf, però les condicions del duel era que sols guanyaria la ciutat que haguera acabat amb tots els tres germans de la contrària.

En veure's encerclat per tres enemics ferits però preponderants, l'Horaci supervivent i indemne no va afrontar el combat directe. Va simular una fuga i corrent va distanciar els tres Curacis els uns dels altres, així s'enfrontava cara a cara als que el seguien segons la importància de les ferides: el primer arribava cansat perquè estava ferit al braç i l'Horaci el matà per tenir superioritat física, el segon, ferit a la cama, arribà molt fatigat i no trigà a eliminar-lo i el tercer, ferit a l'abdomen, s'entregà pràcticament a la mort. Segons la tradició, va espoliar els seus enemics batuts i portar les seues armadures com un trofeu.

Durant el seu triomf a Roma la seua germana Horàcia va esclatar en plors en reconéixer la cuirassa del seu promés mort en el combat, que ella mateixa havia fabricat. Pres per la ràbia, l'Horaci va matar la seua germana dient: "Vés t'en d'ací cap al teu espós amb el teu amor immatur, has oblidat ambdós germans morts i el viu, has oblidat la pàtria." Per aquest crim fou jutjat i condemnat, però quan el pare va demanar perdó per la gran desgràcia d'haver perdut tots els seus fills menys el que li quedava que anava a ser condemnat a mort, fou absolt, i així l'estirp dels Horacis va perviure a Roma per moltes generacions.

diumenge, 18 de febrer de 2018

Viatge a Madrid

Magnífica excursió a Madrid per vore Billy Elliot i el Museu del Prado, i Starbucks, MacDonalds i Primark. Ací teniu les fotos més representatives:

divendres, 22 de desembre de 2017


Certamen Ciceronianum 2018En marxa el Certamen Ciceronianum per ser conquerit pel alumnes de l'institut de Vilallonga. Ací teniu els textos per anar practicant aquest Nadal, punxa aci

dimecres, 8 de febrer de 2017

Veu estentòria. Homer en heavy metal


Resultat d'imatges











Visitant un grup valencià de heavy, Gigatron, hem trobat aquesta divertida cançó sobre un personatge residual en la Ilíada, l'herald Estèntor, de veu forta i profunda, que apareix una sola vegada (hàpax) i sota la forma d'Hera al llibre V, però que, gràcies a Aristòtil, dóna nom a un adjectiu de la nostra llengua aplicat a la veu grossa i potent "veu estentòria".

Gigatron es remunta fins a Estèntor per fer-lo el patró de la "veu metal", perllongant així la fèrtil petja de la mitologia clàssica en tots els sectors culturals, sí, els més underground inclosos. Això sí, amb invencions de la seua collita, com l'enfrontament amb Hermes, que, per cert, no era un Tità. Superior em sembla la polisèmia "ciego", que fa identificar el "ciego" del seguidor heavy, que ha consumit  substàncies modificadores de la consciència, amb el "cec" que significa en grec la paraula Omeros i que presumiblement al·ludeix a la falta de visió característica dels rapsodes de l'època micènica.

Us deixe amb l'enllaç del vídeo i la lletra:

Vídeo: punxa ací 

Lletra:

Homero era un poeta ciego, épico
Un heavy verdadero como tú y como yo
Vagaba por el mundo griego, ebrio
Voceando las proezas de la guerra de Troya
¡Que fue la polla!
De todos los héroes cañeros de Homero
El más brutal era Esténtor
Armaba más jaleo que cincuenta cabestros
Con su gran vozarrón
ESTÉNTOR
Los gritos y las juergas de Esténtor
(Épico, Ebrio, Griego)
Llegaron a los dioses del Olimpo incomodar
En cónclave reunidos eligieron a Hermes,
(Campeón, Dios Molón, Épico, Ebrio, Griego)
Para retarle a gritos en combate singular
Y así subió Esténtor
a la cima del volcán
Para enfrentarse al Titán
Se cogió de los huevos y se puso a vocear
En plan grindcore…
y como un sapo explotó!
Esténtor, Esténtor. Regüeldo al viento
Fuelle infernal. Esténtor! Maestro!
Creaste escuela en el metal vocalmente gutural
ESTÉNTOR

dissabte, 15 d’octubre de 2016

Emoticones en llatí

Mireu quines emoticones en llatí més maques m'han passat


dissabte, 16 d’abril de 2016

Rebem el premi a Sagunt

l'IES Vall de la Safor de Vilallonga ha rebut el Tercer Premi del Concurs Compitàlia en la modalitat de Teatre. Els premis Compitàlia estan ofertats als instituts de la Comunitat Valenciana que assisteixen a les representacions i actes del Festival dels Ludi Saguntini que han tingut lloc a Sagunt al llarg dela setmana del'11 al 15 d'abril i al que han participat més de 15.000 alumnes.
L'IES Vall de la Safor ha rebut el guardó per la representació del musical Me'n vaig a l'Infern: a la cerca d'Eurídice, una obra sobre el mite d'Orfeu, amb participació d'alumnes de 4t d'ESO i dels departaments de Música i Cultura Clàssica.

dijous, 17 de març de 2016

Tercer Premi Talia, 2016

L'IES Vall de La Safor ha rebut el tercer premi al concurs Talia de Teatre per a estudiants de la Comunitat Velenciana. El musical sobre Orfeu "Me'n vaig a l'infern. A la cerca d'Eurídice" ha estat representat pels meravellosos alumnes de 4t d'ESO i hi han col·laborat el Departament de Cultura Clàssica i Música. Gregori Royo i Mari Carmen Moltó us donem l'enhorabona.




Ací teniu la comunicació.


Premis Talia, 2016



Ahir, 11 de març, després de finalitzar les representacions de la modalitat Talia, ens reuniren els jurats de totes les tres modalitats. Ací teniu les llistes dels premiats.
 Alguns professors responsables dels grups de teatre han suggerit que es podria difondre el treball d'aquest grups en altres centres. Seria un reconeixement del treball fet i, a la vegada, del mon clàssic de forma lúdica i fora de la classe.



·       1r premi:

--“ Lisístrata” de l’IES Alfonso XIII, La Vall d’Alba, Castelló

·       2n premi:

--“Medea”de  l’IES Lluis Vives , València


·       3r premi:

--Musical “Mén vaig a l’infern: a la cerca d’Eurídice” de l’IES Vall de la Safor, Vilallonga



Us donem l'enhorabona pel vostre treball i entusiasme i us animem a seguir participant en els anys vinents.

Jurat del Concurs del Certamen Compitalia

dimarts, 3 de març de 2015

Palabrología, de Virgilio Ortega


Ací us deixe amb una selecció etimològica grollera que podeu trobar al nou llibre de Virgilio Ortega, Palabrología.


1. Esas letrinas en las que se juntaban los romanos toman su nombre del verbo lavare, lavar, que dará lugar a lavatrina, y de ahí a la contracción. 
2. Caca es probablemente una palabra de origen infantil, que tiene equivalencias en muchos idiomas. De ahí vendría el latín cacare, y el cacator, el cagón. Séneca cuenta que las últimas palabras del emperador Claudio fueron “Ay de mí, creo que me he cagado.” Y no es que Claudio fuera un guarro, es que le habían envenenado.
3. Guarro y otros derivados como gorrino o guarrada vienen de la voz del cerdo, gorr-gorr o guarr-guarr. De ese sonido procede hasta la palabra gorrón.
4. Los guarros se tiran pedos, o flatulencias, que vienen de flatum, flato, soplo o ventosidad. El mismo Claudio que se cagaba proyectó un edicto en el que se permitiría por ley tirarse pedos durante los banquetes. Gente muy legal estos romanos.
 5. Y muy de practicar sexo a lo bestia, o de joder. Una expresión que viene del latín futuere. El gran poeta Catulo hablaba de una puella defututa, o sea “una muchacha agotada de tanto joder”. También usaban la palabra follar, que viene de follis, fuelle. Se le acabó llamando así a la actividad por los soplidos y bufidos del momento.
6. Debía gustarles mucho la jodienda, de hecho, ya que en la Antigua Roma tenían hasta 50 palabras para referirse a las prostitutas. Las más frecuentes eran meretrix, que venía del verbo merere (cobrar, ganar, merecer), y scortum, que primero significaba piel, cuero, pero que acabó designando a la dueña de esa piel.
7. Las prostitutas ejercían su trabajo en el lupanar, una palabra que viene de lupa, loba. Cada cubículo del lupanar mostraba la postura específica en la que trabajaba la meretriz. Por ejemplo la culiola era la que tenía por especialidad el sexo anal. Parecido pero no igual a la culibonia (culus+bonis), una mujer que tenía buen culo.
8. Estos sitios estarían llenos de cachondos, una expresión que viene de catula, en latín perrita o cachorra. Por eso se decía que Catulo era un cachondo.
9. A las putas no las manejaba ningún proxeneta, sobre todo porque en su origen griego, esa palabra no tenía para nada el significado que tiene ahora.Designaba a una figura similar a un cónsul, un ciudadano que vivía en una polis ajena y se encargaba de defender a los extranjeros, de ahí lo de pro-xenos. Lo contrario a un xenófobo, vamos.
10. Y con tanto fornicio en el ambiente no nos olvidamos de los órganos sexuales. Por ejemplo, pene viene de penis, que en principio se utilizaba para hablar de la cola de los perros. No es de extrañar que entre otras muchas maneras lo hayamos acabado llamando rabo.
11. Otras formas de llamar al miembro: carajo, que viene del latín characulum, que significa palo o verga grande, o minga, que viene de mentula, la palabra más usada por los romanos para referirse al pene, pero que también significa mentón.
11. En cuanto a los cojones vienen de coleus (bolsa, cuero), que cambia en latin vulgar a coleonis. De ahí se formará la palabra cojón que hasta en esperanto se dice kojonok.
12. Y si tienes pene, quizás acabes con fimosis. Esta palabra viene del griego phimosis, que a su vez deriva del verbo phimoun, amordazar, poner un bozal. Solo que el que lleva el bozal es el pene. A no ser que te hayan circuncidado, de circum, alrededor, y cedere, cortar.
13. Esos problemas no los tendrán quienes tengan coño, palabra que viene del latín cunnus, de donde también procede el cunnilingus (coño+lengua). El poeta Horacio tenía claro que la causa de la Guerra de Troya fue el coño de Helena.Los romanos también llamaban al cunnus "conejo" o cuniculus, así que esa expresión viene de lejos.
14. La palabra vagina tampoco ha cambiado con los siglos. Y es una de las más machistas de nuestro lenguaje, ya que su equivalente latino es exactamente el mismo, vagina, pero significa vaina, estuche, y por tanto viene a decir que el órgano femenino es sólo la funda del pene.
15. Y otra cosa que no ha cambiado con el tiempo son los placebos. La medicina que no te cura pero te da la sensación de que sí. Eso es porqueplacebo es el futuro del verbo placere, dar placer. Significa literalmente “me gustará”.

dimecres, 10 de desembre de 2014

L'Etimologia de la paraula "tio"


Us deixe les línies generals de l'article de Gabriel Laguna al seu blog sobre l'etimologia de tio.

Tío

En castellano actual, el lexema tío, tía tiene dos acepciones principales, distintas y algo incompatibles entre sí:

a) Tío designa a un pariente, el hermano del padre o de la madre (= ing. uncle, lat. patruus [“tío paterno”], auunculus [“tío materno”]. Ejemplo de uso: “Mi tío fue mi padrino de boda”.

b) Tío es también un término coloquial y un tanto despectivo para designar un hombre o persona cualquiera, con un sentido análogo a “individuo, tipo” (= ingl. old fellow, fellow, chap, guy; lat.quidam). Ejemplo de uso: “¿Pero qué se habrá creído ese tío?”.

La etimología del término es muy curiosa. Tío deriva del griego theios, que significa primariamente “divino”, pero que también podía usarse como título honorífico, con el sentido casi de “respetable, venerable, señor”.

Theios, ya con pronunciación itacista thios, debió de introducirse como t(h)ius en el léxico del latín vulgar de algunos reinos románicos occidentales, evolucionando luego ya en las lenguas romances: a tío en español, zio en italiano.
Hispania en el siglo VIhttp://tradicionclasica.blogspot.com.es/2005/03/to.html

En español el término tío era primariamente un tratamiento de respeto, aunque usado en contextos familiares o rurales, que designaba una categoría inferior a los títulos de “Señor” o de “Don”. Esta acepción antigua derivaría de la connotación respetuosa que hemos visto para el griego theios. Con esa acepción se documenta, por ejemplo, en el Lazarillo de Tormes (1554). El joven lazarillo se dirige con este título al viejo ciego:

“- No diréis, tío, que os lo bebo yo, –decía-, pues no le quitáis de la mano”.

dijous, 4 de desembre de 2014

El computador més vell del món té dos mil dos-cents anys

Interessant notícia que arreplega ara Nació Digital.cat

L'ordinador més vell del món és del 205 aC

 

Imatge original del Mecanisme d'Anticitera Foto: Wikipedia

El Mecanisme d'Anticitera és un dispositiu que data dels temps de l'antiga Grècia i que va ser descobert l'any 1900 per un pescador d'esponges entre les restes d'un naufragi d'una nau romana, no molt lluny de la costa de l'illa grega d'Anticitera.

Aquest mecanisme és considerat per molts el primer ordinador de la història. Es tracta, bàsicament, d'una calculadora mecànica, dotada d'un sistema d'engranatges de rodes de bronze, dissenyada per preveure la posició del Sol, la Lluna i alguns planetes a fi de preveure eclipsis.

Els investigadors James Evans i Christián Carman han publicat la prèvia d'un estudisobre aquest mecanisme que ha aportat noves i sorprenents evidències sobre el mateix. Per començar, s'ha revelat que data de l'any 205 aC, una xifra entre 50 i 100 anys més antiga que la d'anteriors estimacions. Aquesta data podria confirmar la teoria que el mateix Arquimedes hauria fet ús de la màquina en la predicció d'eclipsis.

De fet, el descobriment vindria a aclarir el fet que els grecs fossin capaços de predir eclipsis. Així, no ho farien mitjançant la trigonometria grega, no descoberta encara l'any 205 aC, si no mitjançant mètodes aritmètics que els grecs van manllevar de Babilònia. També, segons l'estudi, es confirmaria la història segons la qual Ciceró va explicar que un mecanisme similar fou creat per Arquimedes i portat a Roma pel general Marcellus després del saqueig de Siracusa.

Els investigadors presentaran les novetats del seu estudi duranat el mes de gener del 2015. Podeu llegir-ne més aquí.

Un vídeo més complet del canal Odissea el teniu ací:



Concurs Odissea

S'ha publicat el Cocurs Odussea, apunteu-vos.

VIII CONCURS DE CULTURA CLÀSSICA

ODISSEA 2015 

Les delegacions de Castelló-València i Alacant de la Societat Espanyola d'Estudis Clàssics (SEEC) en col·laboració amb Prosopon - Sagunt i l'Associació Ludere et Discere convoquen la huitena edició del Concurs Odissea a la Comunitat Valenciana, en la qual podran participar tots i totes els alumnes que així ho desitgen pertanyents a qualsevol dels centres oficials d'Ensenyament Secundari de la Comunitat.
Tindrà lloc entre els dies 26 i 29 de gener (primera fase), i els dies 4 i 11 de febrer de 2015 (desempat local i fase final estatal respectivament), tal com es detalla en el calendari adjunt.
En aquesta nova aventura de l’ODISSEA 2015 ens acostarem a un nou tema: “L’Amor a Grècia i Roma”.

BASES

I. El concurs consistirà a respondre les preguntes que cada dia es publicaran a la pàgina web del concurs (www.odiseaconcurso.org).
II. Podran participar-hi alumnes matriculats en els centres oficials d’ensenyament secundari de la Comunitat Valenciana durant el curs 2014/2015 formant equips de tres membres com a màxim. Aquests equips hauran de tenir un professor o professora responsable. Un mateix professor podrà ser responsable de diversos equips.
El professor responsable, en presentar un equip, es compromet a actuar com a vigilant en centres diferents del seu, si escau que s'ha de produir un desempat.
III. La inscripció dels equips es realitzarà entre els dies 1 de desembre de 2014 i 23 de gener de 2015, ambdós inclosos, emplenant el formulari d’inscripció directament al web del concurs. Una vegada enviat, cada equip rebrà al correu electrònic del professor responsable una clau per a concursar. Un cop començat el concurs no es podrà substituir cap dels components dels equips.
IV. Els tres primers dies (26, 27 i 28 de gener) sortiran publicades tres preguntes que versaran sobre un tema relacionat amb la Cultura Clàssica.
  • 1r dia: l’amor en la mitologia grega i romana.
  • 2n dia: l’amor en la vida quotidiana a Grècia i Roma.
  • 3r dia:  l’amor en la història i institucions grecollatines.
V. El quart dia (dijous 29 de gener), sortiran publicades noves preguntes-pista i una superpregunta de major dificultat que les preguntes ordinàries: la resposta de la superpregunta vindrà donada per les inicials de les respostes correctes d’aquestespreguntes-pistaseguint el seu ordre de publicació. Totes aquestes preguntes tindran com a eix temàtic l’amor en la literatura grecollatina.
VI. Els equips participants hauran de respondre les preguntes completant directament el formulari publicat a la pàgina web del concurs (www.odiseaconcurso.org).
VII. Sols en cas excepcional d’avaria del sistema informàtic podran ser admeses les respostes per correu electrònic a l'adreça següent: odisseavalencia@gmail.com, sempre i quan hi consti la clau, nom del grup i professor responsable.
VIII. Per cada pregunta correctament contestada s’obtindran 5 punts. Si s’encerta la superpregunta s’obtindran 10 punts i per cada resposta encertada de les preguntes-pista per arribar a la solució s’obtindran 2 punts més.
IX. No es poden deixar preguntes sense respondre (en blanc), tant a les tandes de preguntes dels tres primers dies com a la de la superpregunta, ja que en fer-ho s'anul·len totes les altres de la sèrie.
X. En les respostes no s’admetran abreviatures i haurà de respectar-se l’ortografia correcta de les paraules. Exemple: Sòcrates, no Socrates; cínic, no cinic. Tampoc s’hi podrà afegir cap caràcter com cometes “”, punts ., comes, parèntesis (), etc.
XI. Les preguntes, preguntes-pista superpregunta han de ser sempre respostes amb una sola paraula, i quedaran automàticament invalidades les que consten de més d’una paraula en la resposta.
XII. Només s’admetrà la resposta en llatí quan es demani expressament en aquesta llengua. En aquest cas s’ha d’escriure elnominatiu singular de la paraula, tal com es troba en el diccionari, llevat que s'indiqui expressament d'altra manera (com en el cas dels pluralia tantum).
XVI. El resultat provisional es publicarà, si no es produeix un empat, el divendres 30 de gener de 2015, deixant aquest dia per a atendre les reclamacions si n'hi hagués.
XVII. El resultat final d’aquesta primera fase es publicarà el dilluns 2 de febrer
XXVII. Els equips guanyadors a les seves respectives seccions competiran entre ells en una segona fase estatal, amb una gran pregunta que serà publicada la tarda de dimecres 11 de febrer.
XXXII. S’estableixen els següents premis en la fase autonòmica:
  • Un primer premi de 100 euros per als tres primers equips classificats.
  • Un segon premi de 50 euros per als tres equips classificats següents e.
  • Un tercer premi de 25 euros per als quatre equips classificats següents.
XXXIII. S’estableixen els següents premis en la fase estatal, aportats a parts iguals entre les seccions participants:
  • Primer equip classificat: 525 euros.
  • Segon equip classificat: 225 euros.
  • Tercer equip classificat: 150 euros.
XXXIV. El lliurament de premis de la fase local serà a Sagunt, entre el 20 i el 24 d’abril de 2015, en el marc dels Ludi Saguntini.
XXXV. Qualsevol reclamació o consulta ha de ser gestionada directament pel professor responsable del grup. No es tindran en compte les reclamacions realitzades directament pels alumnes o altres professors. Qualsevol reclamació ha d’anar contrastada per fonts fiables, no s’acceptaran reclamacions sense bibliografia de referència. En cas de reclamació, aquesta es dirigirà al correu electrònic següent: odisseavalencia@gmail.com.
XXXVI. Les bases i el calendari del concurs podran ser modificades per part de l’organització per causes de força major (temporals, avaria informàtica, etc.).

dijous, 26 de desembre de 2013

Materials per els omina ex arbore: el cas de la figuera Ruminal, el xiprer de Vespasià i els llorers deLívia

Arranquem amb una notícia que ens dóna Tàcit, Annals, XII, LVIII. “En aquest mateix any (58 d.C), la figuera anomenada Ruminal, que està en la plaça on es fan les juntes del poble, que vuit-cents i trenta anys abans va cobrir la infantesa de Rem i Ròmul, havent perdut les seues branques i començat a assecar-se ja pel tronc, es va tenir per prodigi de mal averany, fins que va tornar a rebrotar amb nous brots”.
Vejam el context històric dels anys previs i posteriors:
Poc després de l’ascens al tron de Neró l'any 55, el regne vassall d'Armènia va enderrocar al seu príncep Radamist i ho va substituir pel príncep part Tiridates. Els romans van considerar això com una invasió part de territori romà i van témer com actuaria el llavors jove emperador davant la situació.  Neró va reaccionar ràpidament enviant un exèrcit a la regió sota les ordres de Cneu Domici Corbul. Els parts van fugir i van cedir temporalment el control d'Armènia a Roma.
La pau no va durar molt i la guerra a gran escala es va iniciar l'any 58. El rei part Vologases es va negar a retirar al seu germà Tiridates d'Armènia i va iniciar una invasió en tota regla del territori armeni però Corbul va respondre satisfactòriament rebutjant-los aquest mateix any. Tiridates es va veure per tant obligat a cedir de nou el control d'Armènia a Roma.
Era doncs el omen de la figuera anunci de la guerra Armènia amb un principi desastrós i un final favorable? O podem investigar que l’efecte del prodigi s’extèn més en el temps. Vejam:
L'any 58, Neró va iniciar una relació amorosa amb Popea Savina, l'esposa del seu amic i futur
emperador, Marc Salvi Otó. Pel que sembla, no podia contreure matrimoni amb Popea mentre la seua mare seguís viva, ja que aquesta s'oposaria, així que va ordenar el seu assassinat l'any 59, si ben Neró no es casaria amb Popea fins a l'any 62 i, segons Suetoni, Neró i Popea només es van casar quan aquesta va començar a pressionar-li.
L'any 63 es van presentar les primeres crisis econòmiques. La guerra contra Pàrtia i la dificultat del transport de gra van amenaçar amb augmentar el preu del mateix. Per fer front a les dificultats econòmiques, Neró va fer una donació al tresor i va destinar una part del mateix per pagar el gra. Posteriorment va decidir signar la pau amb els seus enemics parts. L'any 64, un nou desastre va assolar a l'Imperi quan la pròpia ciutat de Roma es va veure embolicada en flames. Després del devastador incendi, Neró va destinar tots els diners possibles a la reconstrucció de la ciutat i per a això va haver d'incrementar fortament els impostos als rics ciutadans de les províncies.
Durant la nit del 19 de juliol de 64 va esclatar a Roma un incendi que va devastar la ciutat. El foc es va iniciar en el sud-est del Circ Màxim, on es localitzaven uns llocs que venien productes inflamables.
Segons Tàcit, el foc es va estendre ràpidament i va durar cinc dies. Es van destruir per complet quatre dels catorze districtes de la ciutat i altres set van quedar molt danyats. No està realment clar quin va ser la causa de l'incendi, si va anar un accident o va ser premeditat. Suetoni i Dió Casi defensen la teoria que va ser el propi Neró qui ho va causar amb l'objectiu de reconstruir la ciutat al seu gust. Tàcit esmenta que els cristians es van declarar culpables del delicte, encara que no se sap si aquesta confessió va ser induïda sota tortura. La veritat és que els incendis accidentals van ser comuns en l'Antiga Roma.
Segons Suetoni i Dió Casi, mentre Roma cremava, Neró estava cantant l’Iliupersis (La estrucció de Troia). No obstant això, segons Tàcit, Neró estava en Antium, distant aproximadament 42 km. de Roma, durant l'incendi100 i, en tenir notícies del mateix, va viatjar ràpidament a Roma per encarregar-se del desastre, utilitzant el seu propi tresor per lliurar ajuda material. Després de la catàstrofe, va obrir les portes del seu palau a les persones que havien perdut la seva llar i va obrir un fons per pagar aliments que serien lliurats entre els supervivents. Arran de l'incendi, Neró va desenvolupar un nou pla urbanístic dins del com va projectar la construcció d'un nou palau, conegut com la Domus Aurea, en uns terrenys que el foc havia buidat. Per aconseguir els fons necessaris per a la construcció del sumptuó complex, Neró va augmentar els impostos de les províncies imperials.
A la fi del 67 o principis del 68, Gai Juli  Vindex, governador de la Gallia Lugdunensis, es va rebel·lar contra la política fiscal de Neró. L'emperador va enviar a Luci Vergini Rufus, governador de Germania Superior, a sufocar la revolta i Víndex, amb l'objectiu de recaptar aliats, va demanar suport a Galba, governador d'Hispània Tarraconensis. Vergini Rufus, no obstant això, va derrotar Víndex i aquest es va suïcidar, mentre que Galba, per la seua banda, va acabar sent declarat enemic públic.
Neró havia recuperat el control militar de l'Imperi, però això va ser utilitzat en contra seua pels seus enemics a Roma. Al juny de 68, el Senat va votar que Galba fos proclamat com a emperador i va declarar Neró «enemic públic», utilitzant per a això a la Guàrdia Pretoriana, que havia estat subornada, i el seu prefecte Ninfidi Sabí, que ambicionava convertir-se en emperador.
Segons Suetoni, Neró va fugir de Roma a través de la Via Salaria. No obstant això, malgrat haver fugit, Neró es va preparar per suïcidar-se amb ajuda del seu secretari Epafrodit, qui ho va apunyalar quan un soldat romà s'aproximava. Segons Dió Casi, les últimes paraules de Neró van demostrar el seu amor a les arts.
“Quin artista mor amb mi!”.
L'Ascensió de Isaíes és el primer text que suggereix que Neró és l’Anticrist. Les similituds entre els dos són clares, ja que «un rei sense llei, assassí de la seva mare, arribarà a aquest món amb tots els poders, i tothom accedirà al que desitgi.»
Els Oracles sibilins, Llibres V i VIII, escrits al segle II, profetizan que Neró tornarà i portarà amb si la destrucció. A l'interior de les comunitats cristianes, aquests escrits, juntament amb uns altres, van alimentar la creença que Neró tornaria com el l’Anticrist. En 310, Lactanci va escriure que Neró va desaparèixer del lloc on havia estat enterrat i que mai se li havia tornat a veure. Algunes persones pensen que Neró està amagat en un lloc remot, esperant, i que tornarà validant les profecies sibilines.

Alguns estudiosos moderns defensen que el 666 és en realitat un codi relatiu a l'emperador. Els escrits bíblics catòlics avalen aquesta teoria. Quan se sumen en hebreu les lletres del nom de Neró el resultat és 616 i 666, prenent les dues variants del nom (Nero i Neró).

Significat de la mort i reverdenir dels arbres en la Roma imperial
Així com la caiguda i el posterior  ressorgir de l'om de Nucèria anunciava la recuperació del poble romà  després de la invasió dels germànics, la caiguda i l'alçament del xiprer de la casa de Vespasià no deu necessàriament vincular-se amb la vida de l'emperador, com assenyalava Tàcit, sinó que pot interpretar-se com una imatge simbólica del destí de la pròpia Roma, anunciant el ressorgiment d'aquesta, o el que  és el mateix, la recuperació de l'imperi i del poble romà davant la  desastrosa situació en la qual estaven sumits.
La mort d'un  arbre sota el qual han estat alletats Ròmul i Remo -i que per tant es 
troba associat místicament en ser mateix de la ciutat de Roma- indica sense ambigüitat que Roma va a travessar una crisi, de la qual no trigarà a sortir victoriosa. Una època s'acaba, una altra comença. A partir d'aquests exemples és lícit afirmar que els omina ex arbore de 
Neró presenten una clara unitat temàtica, ja que prediquen la fi d'un període. Amb ell finalitza una fase mítíco-històrica de Roma iniciada per Ròmul, fundador de la ciutat, i representada per la mort del xiprer i de la  figuera Ruminal, així com una fase dinástíco-històrica oberta per August, refundador de la ciutat, i simbolitzada per la mort dels llorers del jardí de Lívia, la seua dona, la qual plantava els esqueixos de les corones de llorer que els membres de la família havien rebut pels seus triomfs.

Amb el floriment del xiprer i la figuera Ruminal i els llorers de Lívia, Vespasià simbolitza la recuperació de Roma. Roma en dos moments  diferents: un de crisi, iniciat a la fi del regnat de Neró, i un altre de  recuperació i esplendor després de l'elevació al tron de Vespasià.
Però a més l'associació de tots dos relats permet establir una idea  molt grata a la propaganda flàvia, a saber, la de continuïtat respecte a la  dinastia juli-claudia. Amb la recuperació i reverdenir del xiprer a casa de la família de reverdenir, aquest, o més concretament la dinastia que amb ell s'inicia, es converteix en el relleu de la dinastia juli-claudia, amb l'obligació de protegir i cuidar l'esplendor i futur de la comunitat romana simbolitzada  pel xiprer -i la figuera-. Vespasià és el successor legítim, descartats ja  totalment Galba, Otó i Vitel·li, d'un llegat custodiat fins a la mort de  Neró pels successors d'August.
La seqüència d'aquest relleu dinàstic apareix de nou simbolitzat per la  caiguda d'un arbre. Suetoni relata  com un dels omina monis de l'últim representant de la dinastia flàvia, Domicià, fou l’enderroc del mateix ciprés que havia servit d’omen imperii a Vespasià: Arbor, quae prillato adhuc Vespasiano euersa, surrexerat, tunc rursus repente corruit (Suet., Dom., XV, 2).