Roma, una història llegendària (V) Proclamació de la República

Anem a Tit Livi a la seua magna obra Ab Urbe Condita per assitir a l'episodi final de la monarquia i començament d'un nou règim polític a Roma, la República, és a dir, "la cosa pública":

"S’hi va tractar de conquerir Àrdea al primer atac. Com que avançava poc aquesta temptativa, van començar a atacar els enemics amb un setge i amb fortificacions. En aquests campaments, com succeeix en una guerra més llarga que agressiva, els permisos eren prou freqüents, més per als oficials que per als soldats. Els joves prínceps ocupaven el lleure en convits i banquets. Un dia, mentre bevien a ca Sext Tarquini en un banquet al que assitia també Col·latí, Tarquini el fill d’Egeri, trau el tema de les dones. Cadascú es desfà en lloar la seua, fins que, pujant de to la conversa, Col·latí diu que no calen paraules, que en poques hores es podria saber com la seua Lucrècia excel·lia d’entre totes.
—Som joves, no? Per què no pugem als cavalls i comprovem en persona el caràcter de les nostres dones? Que cadascú tinga com a prova allò que veja amb els seus ulls a l’arribada inesperada del seu marit.
I tots, calfats pel vi:
—Anem-hi, doncs     —diuen i volen a Roma esperonant els cavalls.

Arriben allí a boqueta de nit, i d’ací fan cap a Col·làcia, on troben Lucrècia d’una manera molt diferent a les nores del rei. Aquestes passaven el temps en banquets i en jocs amb altres de la seua edat, aquella asseguda entre esclaves enfeinades al bell mig de la casa, estava dedicada a la llana fent de la nit dia. El premi de la competició femenina va per Lucrècia. En arribar l’home i els Tarquinis són rebuts cortesament. El marit vencedor convida amb camaraderia els joves. Aleshores a Sext Tarquini li agafa el desig pervers d’abusar de Lucrècia per la força. L’empeny la seua bellesa, però sobretot la prova de la seua castedat. A la fi de la ronda nocturna tornen al campament.
Pocs dies després i sense saber-ho Col·latí, Sext Tarquini va anar a Col·làcia amb un sol acompanyant.

Rebut cortesament pels que ignoraven la seua intenció, quan després de sopar fou conduït a l’habitació dels hostes, encés de passió, després que li sembla la casa tranquil·la i tots adormits, amb l’espasa desembeinada s’atansa a Lucrècia que dormia i, prement amb la mà esquerra el pit de la dona, li diu:
—Calla, Lucrècia. Sóc Sext Tarquini. Tinc l’espasa a la mà. Si crides, moriràs.

Mentre la dona, espaordida pel son, no veia possibilitat d’ajuda sinó la mort imminent,Tarquini li declara el seu amor, li implora, barreja amenaces amb precs, atabala l’ànim de la dona amb tota mena de raons. Com que veia que no cedia i que no la doblegava per la por a la mort, afegeix el deshonor a la por: li diu que hauria de posar junt al seu cadàver un serf nu degollat, perquè tothom diga que l’havien morta en mig d’un adulteri vergonyós. Amb aquest terror una espècie de desig que triomfava sobre la violència havia vençut la castedat obstinada i, quan el ferotge Tarquini se n’hagué anat d’allí una vegada havia arrabassat l’honor de la dona, Lucrècia, amoïnada per tan gran mal, envia a Roma un missatger cap al pare i a Àrdea cap al marit perquè vinguen sols amb un amic de confiança, que calia fer-ho al més aviat possible, que una cosa terrible s’havia esdevingut.

Sulpici Lucreci arriba amb Publi Valeri; Col·latí amb Luci Juni Brutus, amb qui casualment tornava a Roma quan els trobà el missatger de la dona. Troben Lucrècia asseguda a l’habitació tota amoïnada. A l’arribada dels seus li salten les llàgrimes i quan l’espòs li pregunta:
—Estàs bé?
—En absolut —respon—. Com ha d’estar bé una dona que ha perdut l’honra? Hi ha, Col·latí, rastres d’un altre home al teu llit. Tot i així sols el meu cos ha estat violat, ja que l’ànima és innocent; la mort en serà testimoni. Doneu-me la mà dreta i la paraula que l’adúlter, si sou homes, no n’ixirà impune. Sext Tarquini és qui, enemic en lloc d’hoste, presentant-se armat la nit passada, se’n va emportar d’ací un plaer funest per a mi i per a ell.

Tots un rere l’altre li donen paraula, consolen la desesperació de la seua ànima culpant l’autor del delicte, i no la víctima; que era la ment la que pecava, no el cos i que no hi ha culpa on no hi ha intenció.
—Vosaltres veureu què es mereix —diu—: jo, tot i estar absolta del pecat, no m’allibere del càstig. Cap dona viurà deshonrada d’ara endavant amb l’excusa de Lucrècia.
Un ganivet que tenia amagat sota el vestit se’l va clavar al cor i, lliscant sobre la ferida, va caure moribunda. El pare i el marit la criden alhora.
Brutus, mentre ells estaven ocupats amb els planys, després d’agafar davant d’ell el ganivet que havia tret de la ferida de Lucrècia i que encara degotava sang, va dir:
—Jure per aquesta sang, la més casta abans de l’ofensa reial, i a vosaltres, déus, us pose per testimonis que jo, a ferro i foc i amb totes les forces que puga, acabaré amb Luci Tarquini el Superb, amb la seua perversa esposa i amb tota la rècula de fills, i no permetré que ni ells ni cap altre siga rei a Roma.

Entrega després el ganivet a Col·latí, aquest a Lucreci i a Valeri, sorpresos d’una cosa extraordinària com era el nou caràcter que tenia Brutus guardat al pit. Juren com se’ls havia manat, i passant del plany a la ira, segueixen Brutus anomenant-lo ja des d’aleshores el cap que hauria d’acabar amb la monarquia."

I així naix la República, el règim de govern sense reis, presidit per dos cònsuls, el primers dels quals foren Brutus i Cil·latí per mèrits propis.